joc d’un esser fràgil, dubitatiu i …

Has jugat mai en un tobogan? Quina pregunta per començar aquest article de “superfície” per estrenar l’any. Estrany entrecometes inicial. Si -encara que sigui tímidament- poses en marxa el dinamisme intern de mirar cap a on te conseguesqui la vista i més enllà, qüestionant-te i reflexionant sobre lo que està succeint en el món o en es teu món i per què, llavors tal vegada aquest i tots els articles que llegesquis durant el 2023, deixaran d’esser articles de “superfície” i se convertiran en articles de “fons”.

Quan era més petit i quan ara me sent petit, veig un tobogan, ho observ i puig per ses escales fins an es seu punt més alt per -un pic allà- seure’m a la seva plataforma i lliscar-me per ella fins a arribar an es sòl. No tots es tobogans són iguals, perquè percep que uns pics me llisc més a poc a poc i altres més ràpid; a vegades toc el sòl i en altres ocasions me conseguesc frenar abans d’arribar an es punt final. Me resulta divertit lliscar-me pel tobogan, i la repetició d’aquest exercici me genera més ganes tornar-me a pujar per l’escala, i tornar a baixar per la plataforma. Se tracta d’un exercici conscient, actualment sé lo que pot succeir. Però aquesta breu dissertació no respon a la pregunta inicial. Has jugat mai en un tobogan? Però, si no he respost a la pregunta, què t’estic demanant llavors?

En els tobogans, sempre m’ha cridat l’atenció no tant la possibilitat de pujar per les escales i lliscar-me per avall per la rampa, com la possibilitat de pujar per la rampa dissenyada per baixar i baixar per les escales dissenyades per pujar. I cada pic que me posseeix el meu esperit infantil repetesc aquest exercici que no està exempt de dificultat: és molt important la posició des peus, la força que has de fer amb ells per trepitjar amb fermesa la plataforma i així tenir un cert grau d’adherència que te permeti culminar amb èxit l’arriscat exercici de pujada.

Baixar per la rampa llenegadissa costa molt poc, però pujar requereix una mica més de temps i bastant més esforç que baixar. Si proves a fer l’exercici per rampes tubulars com ses quals hi ha en els parcs infantils actuals o els parcs aquàtics, l’esforç és major o se converteix en impossible a causa de lo polits que estan el ferro o la fibra de vidre de la qual estan composts aquests tobogans en forma de tub, o a la pressió de l’aigua descendint a tota velocitat fins a arribar a la piscina que se troba a la base de l’atracció.

I te deman, autor de l’article, cap a on m’estàs duguent amb aquesta narració sobre el tobogans? Ja que me remet an el subtítol de l’article: “reflexió d’un esser fràgil, dubitatiu i..” que és des d’on estan pensades les paraules de l’article. Som un esser fràgil i insegur que no sap molt bé lo que dir ni com enfocar unes paraules que ens ajudin a pensar durant enguany de continuïtat en l’actual context de volatilitat, incertesa, complexitat, ambigüitat, i una violència creixent. Ale, ja m’he quedat tranquil amollant aquestes cinc paraules que tanquen un gran repte; vols descobrir-ho?

Partiguem d’analisar les possibilitats de pujar per la rampa de qualsevol dels tobogans que coneguem, així com la facilitat amb la qual mos podem lliscar per avall si ens seim a la part alta des mateix amb la voluntat manifesta o no de deixar-mos caure. Tant en una com en una altra opció, la conversió d’aquest exercici a la metàfora de cosa que ens dugui des d’una “superfície” fins en uns minuts de “fons”, pot esser diferent. Vull situar-me des de la possibilitat de pujar per la rampa.

Ha començat el 2023, llegesc la llista de jornades mundials de l’any i me qued en quatre de les jornades del mes de gener, que comença en el seu dia 1 amb una jornada pontifícia per la pau i quasi se tanca (el dia 30) amb el dia escolar de la no violència i la pau. Entre un dia i un altre, contempl amb més inquietud que mai el “dia internacional de l’educació”, programat pel dia 27 i el “dia internacional de commemoració anual en memòria de les víctimes de l’holocaust”. Venim d’un any tràgic, marcat per molts de noltros (encara que no en primera persona) per les conseqüències de la guerra a Ucraïna i altres conflictes armats en diferents països del món. Sabem que també existeixen un altre tipo de conflictes en el món, diferents a les guerres tal com ens sonen, però en els quals també se succeeix la tragèdia de pèrdua de vides humanes. L’any 2023, des del seu inici, està cridat a donar solució a l’urgent feina de “viure en pau”.

Pareix -seguint la metàfora de la primera part de l’article- que el 2023 pot esser un any en el qual estam cridats a pujar per un tobogan tubular polit i perillosament llenegadís, o per el impossible? d’un tobogan aquàtic. Qualsevol intent de pujada requerirà grans esforços per trepitjar amb fermesa i inseguretat controlada sobre la superfície per la qual ascendim, i així no tornar-mos a caure lliscant-mos per la pendent que intentam salvar.

Durant 2022 no hem conseguit culminar la missió d’arribar a lo alt de cap tobogan per convertir en realitat l’anhelada i mil•lenària espera de un món en pau. Serà aquest any que iniciam el d’aquesta anhelada pau? Es meu esser fràgil, dubitatiu i … no té dificultat per trobar arguments a favor del no, però no està tancat an el si. Què em fa estar obert an el si?: l’esperança de poder pujar-me pel tobogan que he baixat. I aquesta espera està alimentada per paraules com les des profeta Isaïes, que me desperten la motivació i el somis que necessit per trepitjar rampa a dalt sense por de tornar-me a lliscar tobogan per avall en direcció cap a l’atrocitat: “El Senyor jutjarà entre les nacions i decidirà es plets de pobles nombrosos. Ells convertiran les seves espases en arades i les seves llances en falçs. Cap poble tornarà a pendre les armes contra un altre ni a rebre instrucció per la guerra” (Is 2, 2-5). Amb aquest aliment sé que, si torn a caure, tornaré a intentar pujar. Som fràgil, però també me sent carregat d’esperança.

Els missatges dels diferents presentadors que presentaven el moment de les dotze campanades durant els minuts finals de la nit del 31 de desembre, feien una crida a la pau. Va esser especialment cridaner el missatge d’una coneguda presentadora. Les paraules varen venir acompanyades d’un vestit que pretenia imitar el disseny d’un colom de la pau.

Però ajuden aquestes crides a obrir els camins de la pau, facilitant la pujada pel tobogan? Amb la paraula “virus” encara tan d’actualitat en el patrimoni col•lectiu, m’atrevesc a compartir qualque cosa sobre el virus de l’indiferència i l’insensibilitat, a partir de les paraules de José Antonio Martina, escrites en un article de la seva revista digital titulada “Panóptico” el passat 31 de maig de 2022 i titulat “el tobogan de l’atrocitat”: “… missatges enviats per IG Farbeindustrie AG, una important empresa química, a la direcció de Auschwitz: “Per dur a terme uns experiments amb una nova droga agrairíem que ens proporcionàs una certa quantitat de dones”. Dies més tard: “Hem rebut la seva resposta, però consideram excessiu el preu de 299 marcs per dona. Proposam no pagar més de 170marcs per cap. Necessitam unes 150”. En rebre la “comanda”: “Encara que estan primes són vàlides per les proves”. Comunicació final: “Se varen aplicar els tesst i varen morir tots els subjectes. En breu estarem en contacte amb vostès per un nou carregament” (Borkin, J. The Crime and Punishment of IG Farben,1978)”

Ha canviat qualque cosa des de Auschwitz o hem après a desfressar els nostros desitjos més egoistes per donar-los aparença de qualque cosa bona, necessari i sinistrament entretengut? En una cultura esclava de l’imatge com la nostra podem caure en qualque cosa semblant a Auschwitz, considerant an els altres com un carregament per dur envant els nostros desitjos individuals d’estar i caure bé. Desig que no arribem en aquell drama, però si ens deixam dur, donem-li temps al temps… I si no ho veim, tirem de s’hemeroteca del 2022, en els cinc continents… ja siguin notícies sobre guerres, salts de tanques, tracta de persones, etc…

Lliscar-se per la metàfora del tobogan no resulta tan lúdic com aparenta. Propos traduir la llenegada per deixar-mos dur del desig individual de recerca de la felicitat. Quan jugam en cosa que ens agrada -com a jo es deixar-me caure pel tobogan- ens sentim bé. Però, i ets altres? on queden? José Antonio Marina, en el seu llibre titulat “El desig interminable, les claus emocionals de l’història” parla de la felicitat “com a projecte inevitable i inassolible” com “enrome i constant incentiu”. Tots tenim dret a la felicitat i així ens ho desitjam quan brindam per un “feliç any nou” després de menjar-mos els dotze reims i alçar les nostres copes per brindar amb els nostros semblants compartint els millors desitjos per ells. Però si carregam les tintes dels nostros discursos en el “vull esser feliç”, “seré feliç”, descuidant amb major o menor intensitat an els nostros semblants, què ens espera al final del tobogan quan ens llisquem per ell? Podrem tornar a pujar? Serem a temps de fer-ho?. Podem pujar pel tobogan tubular més llenegadís possible, el de l’any 2023, amb passa ferma i decidit d’arribar a la cimera d’un any en pau? No ho sé, no sé cert, però tenc esperança.

Voldria recolzar-me en el “tobogan de la possibilitat” (esperançada) i -almenys- trobar un agafador actual que -inspirat en el profeta Isaïes i en el mandat de l’amor que trobem clarament escrit a l’evangeli de Sant Joan- em persuada sobre la necessitat intentar pujar-ho totes les vegades que és a baix.

Enguany, els lasal•lians tenim un fort agafador a la cridada comú del nostro lema: “junts, millor”. Junts, per què? per a qui? Descobrim-ho intentat pujar, aportant el nostro granet d’arena per superar tota tendència de cercar la felicitat individual per damunt dels altres… Cerquem la felicitat comuna. “Vos don un manament nou: estimau-vos uns els altres; com jo vos he estimat, així també estimau-vos els uns als altres. El vostro amor mutu serà el distintiu pel qual tothom vos reconeixerà com a deixebles meus” Jn 13,34-35. Són aquestes paraules garantia d’un ascens possible pel tobogan? Les paraules per si soles no ho són, però el compromís decidit d’intentar-ho junts convertirà en possible el somi d’un món millor i en pau. la teva aportació és imprescindible. Tal vegada, l’integració dels teus passos, els meus, els del veïnat conegut i el d’aquell que mai coneixeràs però que té somis semblants als teus i els meus, il•luminin un món nou en pau…

Si ets educador (pare, mare, padrí, padrina, professor, professora, catequista, voluntari, monitor de temps lliure, personal d’administració i servicis, personal de menjador, gent de bé…) i has arribat fins en aquest moment de la lectura, te convid a que te plantegis una senzilla pregunta: I ara què?

Aquest esser fràgil, dubitatiu i esperançat l’acompanya una afirmació: temps. Necessitam temps -tal vegada tota una vida, i no ho dic jo sinó l’història de l’humanitat- perquè nostra humil aportació en un món en pau se convertesqui en realitat… O no, perquè ens pot atacar el virus de l’impaciència, desfressat de modernitat enmig de la volatilitat ambiental actual… Cadascú sabrà en quin temps està i quin temps necessitarà per convèncer-se que pot pujar per la rampa del “tobogan de la possibilitat”, per cooperar amb uns altres en s’enllumenament d’un temps nou.

Junts? Sí.Junts i juntes millor. Almenys, intentem-ho.

Delegación Proideba /La Salle acción Social de Pont d’Inca