La vida és més senzilla que com ens la muntam i la fem. Imaginem i inventem contes infantils, supersticions o situacions que s’escapen de les nostres mentalitats, per intentar viure una vida somiada que no quadra amb la nostra i, en aquesta vida imaginària, sentir-nos importants, estimats i apreciats. Disfressem de sentiments allò que ens interessa i inventem monstres o pantans per allò que no volem acceptar. Idealitzem persones o situacions que potser queden fora del nostre abast, com la meta a aconseguir dins de la perfecció, però atribuïm perfils de perill i inestabilitat a persones i pobles que no volem entendre i que ens poden obligar a treballar per integrar i ajudar, sortint del nostre espai de confort i reconeixent, a la seva atenció, que no som perfectes.

Però quin és el fons de la qüestió per què l’ésser humà es comporti així i s’autoenganyi conscientment? Per què ens deixem arrossegar pels estereotips? Per què fem les nostres idees que són pura fantasia i que la lògica et fa desmuntar només plantejar-les? Per què no vivim, som feliços i deixem que els altres també ho siguin?

El problema és que som massa orgullosos i no volem obrir els ulls. Apliquem els estereotips en tots els moments, i gairebé sempre amb una visió ridiculitzadora, denigrant de la persona, per què així amaguem els nostres defectes i mancances. No sóc jo el dolent, són els altres. No me comport jo malament, m’obliguen els altres. I històricament i socialment ens protegíem en la incultura així.

Però en ple segle XXI, al nostre avançat occident, encara és normal escoltar “aquest nen és marieta”, perquè porta posat un tutú o juga amb una nina. Un simple tros de roba o una joguina, que se surt del que és políticament correcte, ja marquen el judici malintencionat sobre l’orientació sexual d’un nen que, simplement juga i no entén cap d’aquests criteris. La seva orientació sexual i la seva vida futura de parella la decidirà lliurement, sense haver de ser marcada per les joguines i les robes amb què ha jugat i vestit en la seva infància.

Encara és normal escoltar crits contra els migrants que creuen en pasteres, o baix dels camions, les fronteres del nostre país, buscant una vida millor i on poder ser feliços, sense parar-nos a pensar què han viscut i els ha portat aquestes persones a arriscar la seva vida al camí. Tenim por del desconegut i del diferent? Judici al col•lectiu? Apliquem l’estereotip que els migrants són dolents, delinqüents, lladres, persones malmeses que ens faran mal o treure el que tenim, traficants de drogues. Però, els donem l’oportunitat per què treballin, s’integrin amb nosaltres i visquin a la nostra societat feliços? Els deixem que puguin créixer com a persones i no estiguin estigmatitzats pel color de la seva pell, la seva religió, diferent de la nostra, o el país on ha nascut?

Encara és normal trobar homes i dones que assumeixen, com a socialment acceptable, que a la dona no se la tracti exactament igual que a l’home, que la dona no cobri el mateix que l’home davant del mateix lloc i responsabilitat i que no se’l reconeix de facto els mateixos drets que a l’home, el que el marit té dret a enganxar la seva dona i que la dona ha de ser obedient i submisa el marit. Estem bojos?

Racionalment, totes les constitucions democràtiques occidentals i l’ONU, recullen explícitament la igualtat entre homes i dones, que ningú no està per sobre de ningú ni pot patir cap discriminació per motiu de raça, sexe, religió, … Però, per què socialment no es duen a terme aquestes directrius al 100%? Hi ha la tan interessada i manejada igualtat de gènere? Fem alguna cosa per dur-la a terme? O estem còmodes tal com estem?

En aquesta línia de la discriminació, la dona ha estat i encara és la gran perjudicada. I perquè no se’ns oblidi, el dia 8 de març se celebra el dia internacional de la Dona, sent un bon moment per intentar desmuntar aquestes mitificacions als nostres joves i treballar per sensibilitzar per una igualtat real entre l’home i la dona. Aconseguir fer desaparèixer estereotips sexistes que denigren la dona i que, com ha passat en la història de la publicitat, s’han utilitzat i se segueixen utilitzant (a què fan olor els núvols? Quan s’intenta vendre una compresa, o “Fundador, és cosa d’homes” quan es vol vendre un conyac). Fer desaparèixer l’ús sexual de les dones en aquest mateix camp (busco Jacks amb una dona que es descorda una cremallera d’una caçadora insinuant els pits per vendre una colònia per a homes). Lluitar per eradicar desigualtats manifestes i cultures masclistes i patriarcal son la dona encara avui és un objecte propietat del pare o del marit.

A molts col•legis, aquest dia passa desapercebut, no es fa cap record a les víctimes de la violència de gènere, ni es fa cap record a la multitud de dones treballadores, científiques, artistes, empresàries que treballen en silenci i aportant tot el seu ésser a benefici de la societat. No es recorda totes les mares, mestresses de casa a temps complet, encara que treballin fora de casa una jornada laboral completa. No es recorda totes les dones que han estat un dels principals motors econòmics i socials en gairebé tots els moments de la història. Sembla que a la palestra només hi ha l’home que, dins de la societat històrica patriarcal i masclista, té tots els drets i beneficis, i l’únic candidat a aparèixer a la història.

El dret a la igualtat i a la no-discriminació es troba a la base del sistema internacional de protecció dels drets humans. És un principi consagrat en diferents instruments internacionals. Així, per exemple, al preàmbul de la Carta de les Nacions Unides (1945) es reafirma “la fe en els drets fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites”, i a l’article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans (1948) s’estableix que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”.

“Vint anys després de la fita que va suposar la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, celebrada a Beijing, i en un moment en què la comunitat mundial es troba immersa en la definició dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) per a l’era post-2015, el consens internacional sobre la necessitat d’aconseguir la igualtat de gènere és més ferm que mai”.

ONU Dones, El progrés de les dones al món. Transformar les economies per fer els drets, 2015.

Des de tots els estaments internacionals, des de totes les democràcies, des de tot arreu s’està parlant i lluitant per aquesta igualtat de gènere. Però, per què no fem aquest pas definitiu?

Cal que lluitem per eradicar del món situacions socials i religioses que encara avui en ple segle XXI mutila sense cap pudor les dones, argumentant un malentès i desfasat criteri filosòfic del segle XX que el cos és dolent.

Cal que lluitem per eradicar del món la violència de gènere que l’any 2022 va matar 49 dones a Espanya, de les quals moltes no havien posat una denúncia prèvia contra el seu agressor. Però no és només la mort, sinó també la violència i agressió sexual, la violència i agressió psicològica, la violència i agressió física… Quantes dones viuen atemorides i en silenci la violència de les seves parelles, prioritzant els seus fills per sobre de tot i aguantant situacions que ningú en el seu sa judici suportaria?

I perquè en les generacions futures no es retrocedeixi en els drets de les dones, necessitem als nostres infants i joves desenterrar tots els estereotips que puguin desenvolupar una injustícia i desigualtat. Fomentar la diversitat com a font de riquesa i creixement, acceptar el diferent i treure la por a allò desconegut, treballar el fet que el món no gira al nostre voltant. Som homes i dones que podem SER FELIÇOS junts, i no disfressar-ho amb contes xinesos. Ens hi comprometem?

Per què recordem que les princeses també es tiren pets.