Dia 21 de març celebram el Dia Mundial de la Síndrome de Down.

Dins la nostra família tenim un fill amb S.D. i volem fer una senzilla reflexió.

Per nosaltres celebrar aquest dia és una manera de recordar per què vàrem voler ser pares. Ser pares implica tenir un amor incondicional cap aquelles persones que van arribant a la família. I avui més que mai volem posar l’accent en la paraula PERSONES. Perquè creiem que no hauria de fer falta que es dediquessin dies a tota la diversitat que engloba la paraula (dia de la dona, dia de les persones amb discapacitat, dia del refugiat, dia de la diversitat sexual…).

Per sort, per nosaltres i per una gran majoria, en Simón és, per damunt de tot, una persona. Tenir un fill amb S.D. és tenir un fill. Ell és el menor de tres germans. I com a pares, hem anat ajudant i acompanyant els nostres fills en cada moment de la seva vida, atenent les necessitats de cadascun d’ells. Procurant sempre respectar el seu caràcter, voluntat i ritme.

Al voltant de la S.D. s’han creat uns estereotips que el nostre dia a dia familiar ha anat desmuntant. No. No són ‘eternament infants’. No són tot el temps “simpàtics i agradosos”. No són sempre innocents. I no, no són malalts. Són PERSONES com cada un de nosaltres. Així que passam etapes, actuam segons les circumstàncies i l’entorn, demanam ajuda i ajudam. Com a família hem anat creixent junts, donant i rebent, acceptant qui som i com som cadascú de nosaltres.

És cert que en Simón ha marcat i marca els nostres ritmes, però aquest fet és font de creixement per la família. Gràcies a en Simón hem descobert tot un món que desconeixíem, que per molts encara pot resultar distant. I ens ha enriquit a tots els qui el coneixem en valors com la tolerància, el respecte, la igualtat, la inclusió, l’amistat incondicional, l’esforç…

Sempre hem sabut que volíem ser una família diversa. Per la nostra manera de ser i per opció com a parella. Nosaltres hem estat uns privilegiats, perquè ell no va venir. Na Clara i en Gabriel varen venir. Però aen Simón, tots quatre vàrem anar a cercar-lo, sortint de la nostra zona de confort. Se’ns presentava un gran repte. En Simón, com tota criatura, mereixia un entorn familiar, que se l’estimés com un membre més de la família. I no podíem tancar els ulls a aquesta realitat. En el nostre entorn la nostra decisió va ser molt qüestionada. Però nosaltres com a família, matrimoni, educadors i creients no podíem ignorar que en algun lloc hi havia un fillet que ens esperava. I així és com vàrem adoptar en Simón.

Per a nosaltres no ha estat un sacrifici, ha estat un regal. No podem negar que, a vegades, el camí no és fàcil. Però no seriem qui som sense ell.

Ara i en el futur ell és el gran protagonista de la seva vida i hem de deixar que ho sigui. És un superheroi que ens salva cada dia i a tots d’oblidar que TOTS som PERSONES.

Magda i Javi. Mestres del Col•legi La Salle de Maó.